El Palau Reial. L'obra
arquitectònica més important de la història del regne. Una meravella per a la
vista. Construït íntegrament amb marbre blanc, les seves formes recordaven a
les dels grans palaus dels temps passats, i la increïble cúpula de vidre que
adornava el sostre central hi donava un toc futurista i sorprenent.
Encara que per fora la
bellesa del palau enlluernés a tothom qui el veia, hi havia un contrast molt
fort amb el que s'estava coent a l'interior. Dins del Palau la tensió es podia
tallar amb un ganivet. A la sala del tron, el Rei Giralck es passejava inquiet
sota l'atenta mirada de la seva dona, la Reina Trianna, i en Rostrol, el seu
conseller. El sobirà del regne havia rebut notícies que dos intrusos havien
estat detinguts a la muralla d'entrada a la ciutat, i el que més l'havia cridat
l'atenció era que aquells detinguts, segons el soldat de la Guàrdia Reial que
l'havia informat de la situació, eren molt diferents de la resta d'habitants de
la ciutat. El rei esperava impacient l'arribada dels detinguts a palau. La
reina, que seguia el seu espòs amb la mirada, intentava alleujar la tensa
espera.
— Giralck, has d'estar
tranquil. Segur que no és res de l'altre món.
— Com pots estar-ne tan
segura? —va preguntar el rei, intentant no cridar gaire— Recorda que ja hem
passat per aquesta situació altres vegades.
— Això mateix, senyora.
—va dir en Rostrol, amb una mirada de menyspreu cap a la reina— Mai se sap quan
et poden atacar per l’esquena.
— Però llavors tot estava
planificat, i fins i tot ja predèiem els seus moviments. —va contestar la reina
Trianna, no sense abans tornar-li una cara de fàstic a en Rostrol.
— I si ha canviat d'estratègia,
eh? —va dir en Giralck, cridant— I si ja no vol jugar? I si ara va a fer mal
directament?
La reina va callar
immediatament. En Rostrol va deixar anar un lleu somriure. El rei va seure al
seu tron i va sospirar.
— Kerlom... És aquest el
teu següent moviment?
De sobte, va començar a
sonar una trompeta. El rei es va aixecar del tron d'un salt i es va haver de
col·locar bé la corona.
— Kimber, quantes vegades
t'he dit que si es tracta d'assumptes després de mitjanit no toquis aquest coi
de trompeta? —va fer el rei, molt enfadat.
— Ho sento moltíssim, sa
majestat, no tornarà a passar. —va contestar en Kimber, el trompetista reial,
que s'amagava darrere d'una columna.
— Si torno a sentir la
teva trompeta passades les dotze de la nit, et ben juro que te la faré empassar
de través. T’ha quedat clar? —va preguntar Sa Majestat.
— Sí, senyor. M'ha quedat
claríssim. —va respondre en Kimber, que va sortir corrents mentre en Rostrol
s’aguantava el riure.
Uns segons després, les
portes de la sala del tron es van obrir i va aparèixer l'anunciador reial.
— Majestat, la Guàrdia
Reial acaba d'arribar de la muralla, i porten detinguts els sospitosos. —va dir
l'anunciador.
— Molt bé, que passin.
—va respondre el rei.
Llavors, els membres de
la Guàrdia Reial van entrar a la sala del tron, empentant els detinguts perquè
passessin. El rei es va quedar perplex en veure’ls. L'un era un noi d'ulls
blaus amb els cabells curts i de color negre, vestit amb una samarreta blau
marí, pantalons curts de color marró i unes vambes grises, tot molt brut de
fang. L'altra era una nena amb els cabells castanys, que li arribaven a les
espatlles, i els ulls verds. Portava una samarreta de color blanc amb ratlles
diagonals de color blau a dalt i a baix i de color taronja a la part del
centre; uns pantalons blau fosc i unes sabates de color marró, també força
brutes de fang. Des del seu punt de vista, els dos detinguts (en Walter i la
Molly) tampoc podien treure els ulls de sobre del rei. Era un home amb els ulls
marrons i els cabells negres. Duia una barba força espessa, i la seva
vestimenta era de color blau elèctric. Però el que més els cridava l'atenció
d'aquell home era un detall força estrany. A la cara, hi duia bigotis. Quan
s'hi van fixar, els dos germans es van petar de riure. Al rei no li va fer
gaire gràcia això, però li va fer menys gràcia que els soldats de la Guàrdia
Reial els apuntessin amb els rifles. La Molly es va posar a cridar i en Walter
es va quedar petrificat.
— Abaixeu les armes! —va
cridar el rei, amb veu potent.
Els soldats, immediatament,
van fer cas de les ordres del seu rei i va abaixar les armes. En Giralck estava
molt empipat.
— Però per l'amor de Déu!
Què no veieu que només són dues criatures? —va preguntar, pensant que la seva
Guàrdia havia perdut la xaveta.
— Només ho semblen,
majestat. —va dir un dels soldats— Però, si s’hi fixa, veurà que no són dos
nens normals.
Llavors, el Rei Giralck
es va acostar cap als dos detinguts. Quan hi va estar a pocs centímetres, el
rei es va posar cara a cara amb en Walter, i el va mirar fixament. En Walter li
va aguantar la mirada durant una estona, encara que se sentia intimidat per
aquells ulls marrons tan penetrants. Després d’això, el rei va apartar la
mirada del noi amb cara d’incredulitat.
— Tinc raó o no? —va
preguntar el soldat.
— És veritat... No hi
veig cap patró! —va dir el rei.
— I la nena tampoc en té.
Creiem que podríem ser davant d’un cas d’humanoides purs.
— N’estàs completament
segur? —va preguntar sa Majestat.
— Disculpin... No voldria
ser impertinent, però algú ens podria explicar què està passant? —va preguntar
en Walter.
— Tu a callar! O vols que
et colpegi amb el rifle? —va preguntar el soldat a en Walter.
— A veure si el que et
deixarà anar una gleva seré jo! —va cridar el rei al soldat— Per molt
impertinent que sigui, és un nen! I sempre hem de tractar els nostres detinguts
amb respecte. Sempre que no es tractin de sequaços d’en Kerlom...
— Qui és en Kerlom? I per
què la meva germana i jo estem detinguts? Tenim dret a saber-ho! —va insistir
en Walter.
El rei es va quedar
pensatiu uns minuts. Passat aquest temps, va prendre una decisió:
— Porteu-los ara mateix
als calabossos de la torre B, els de la primera planta. Demà al matí em trobaré
amb ells. És una ordre.
— Sí, senyor. Ara mateix
els hi portarem. —va dir el soldat.
I la Molly i en Walter
van ser duts cap als calabossos. Mentre els dos germans eren traslladats,
anaven mirant la bellesa d’aquell increïble palau. Els passadissos eren molt
llargs i amples, i hi havia un munt de peces d’art com quadres, gerros o
petites escultures. Els nois estaven meravellats per tot allò que els envoltava.
Després d’estar una estona llarga caminant, els soldats i els detinguts van
arribar a unes grans portes de marbre. Encara que era admirable, en Walter i la
Molly estaven massa cansats a causa del “passeig” per contemplar-ho.
— Ai... Quina
passejada... Em sento com si hagués acabat una marató... —va en Walter,
esbufegant.
— No us preocupeu, que ja
hem arribat al lloc on passareu la nit. —va dir un dels soldats que els
acompanyava.
I just després de dir
això, uns quants soldats més van obrir les portes i tots van entrar a la torre
B. Un cop les portes es van tornar a tancar, tot va quedar d’allò més fosc. Els
dos germans no podien veure absolutament res. El curiós és que els soldats
sabien perfectament on era cada cosa per tal de no xocar.
— I vosaltres, com és que
hi veieu en la foscor? —va preguntar la Molly— Sembla que per a vosaltres el
passadís sigui ben clar...
— Quan treballes en un
lloc tan gran com un palau, és complicat recordar tots els passadissos de
memòria. —va dir un dels soldats— Però si t’assignen una zona concreta, és més
fàcil recordar-te’n. Si ho sé, és perquè abans jo era el vigilant d’aquesta
zona i m’hi estava dia i nit.
Llavors, un altre soldat
que hi havia al seu costat li va donar una clatellada.
— Serà possible! —va
cridar l’home armat— Per què dimonis els expliques aquestes coses? Què no veus
que són detinguts?
El soldat de la
clatellada va abaixar el cap. Llavors, en Walter i la Molly van arribar al
calabós on passarien la nit. D’entrada, semblava que els dos germans havien
entrat en un passadís amb cel·les de presó normals i corrents, amb uns llits
que feien força pena de veure’ls. Però quan els soldats els van fer aturar-se
davant de l’última cel·la del passadís, la Molly i el seu germà van veure que
allà dins hi havia dos llits normals i corrents, gairebé com els de casa seva.
— Vaja... Si són dos
llits normals, amb llençols i tot! —va exclamar en Walter, sorprès pel tracte
que estaven rebent— No se suposa que estem detinguts?
— Sembla que el rei us
vol donar un tracte especial. No sé què us hi deu veure, però si sa Majestat ho
ordena nosaltres ho complim. —va dir el soldat de la història de la foscor.
— Us vindrem a buscar a
les deu en punt del matí. Aprofiteu per dormir, perquè nosaltres serem
puntuals. — va dir el soldat de la clatellada.
I seguidament tota la comitiva de soldats va marxar deixant el passadís
de cel·les a les fosques. En Walter i la Molly estaven asseguts als seus
respectius llits, mirant-se enmig de la foscor sense saber què dir. Estaven
molt cansats després de tot el que havien viscut, així que van decidir que el
millor que podien fer era posar-se a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada