divendres, 11 de març del 2016

L'Eclipsi Daurat, Capítol 4

El Palau Reial. L'obra arquitectònica més important de la història del regne. Una meravella per a la vista. Construït íntegrament amb marbre blanc, les seves formes recordaven a les dels grans palaus dels temps passats, i la increïble cúpula de vidre que adornava el sostre central hi donava un toc futurista i sorprenent.
Encara que per fora la bellesa del palau enlluernés a tothom qui el veia, hi havia un contrast molt fort amb el que s'estava coent a l'interior. Dins del Palau la tensió es podia tallar amb un ganivet. A la sala del tron, el Rei Giralck es passejava inquiet sota l'atenta mirada de la seva dona, la Reina Trianna, i en Rostrol, el seu conseller. El sobirà del regne havia rebut notícies que dos intrusos havien estat detinguts a la muralla d'entrada a la ciutat, i el que més l'havia cridat l'atenció era que aquells detinguts, segons el soldat de la Guàrdia Reial que l'havia informat de la situació, eren molt diferents de la resta d'habitants de la ciutat. El rei esperava impacient l'arribada dels detinguts a palau. La reina, que seguia el seu espòs amb la mirada, intentava alleujar la tensa espera.
— Giralck, has d'estar tranquil. Segur que no és res de l'altre món.
— Com pots estar-ne tan segura? —va preguntar el rei, intentant no cridar gaire— Recorda que ja hem passat per aquesta situació altres vegades.
— Això mateix, senyora. —va dir en Rostrol, amb una mirada de menyspreu cap a la reina— Mai se sap quan et poden atacar per l’esquena.
— Però llavors tot estava planificat, i fins i tot ja predèiem els seus moviments. —va contestar la reina Trianna, no sense abans tornar-li una cara de fàstic a en Rostrol.
— I si ha canviat d'estratègia, eh? —va dir en Giralck, cridant— I si ja no vol jugar? I si ara va a fer mal directament?
La reina va callar immediatament. En Rostrol va deixar anar un lleu somriure. El rei va seure al seu tron i va sospirar.
— Kerlom... És aquest el teu següent moviment?
De sobte, va començar a sonar una trompeta. El rei es va aixecar del tron d'un salt i es va haver de col·locar bé la corona.
— Kimber, quantes vegades t'he dit que si es tracta d'assumptes després de mitjanit no toquis aquest coi de trompeta? —va fer el rei, molt enfadat.
— Ho sento moltíssim, sa majestat, no tornarà a passar. —va contestar en Kimber, el trompetista reial, que s'amagava darrere d'una columna.
— Si torno a sentir la teva trompeta passades les dotze de la nit, et ben juro que te la faré empassar de través. T’ha quedat clar? —va preguntar Sa Majestat.
— Sí, senyor. M'ha quedat claríssim. —va respondre en Kimber, que va sortir corrents mentre en Rostrol s’aguantava el riure.
Uns segons després, les portes de la sala del tron es van obrir i va aparèixer l'anunciador reial.
— Majestat, la Guàrdia Reial acaba d'arribar de la muralla, i porten detinguts els sospitosos. —va dir l'anunciador.
— Molt bé, que passin. —va respondre el rei.
Llavors, els membres de la Guàrdia Reial van entrar a la sala del tron, empentant els detinguts perquè passessin. El rei es va quedar perplex en veure’ls. L'un era un noi d'ulls blaus amb els cabells curts i de color negre, vestit amb una samarreta blau marí, pantalons curts de color marró i unes vambes grises, tot molt brut de fang. L'altra era una nena amb els cabells castanys, que li arribaven a les espatlles, i els ulls verds. Portava una samarreta de color blanc amb ratlles diagonals de color blau a dalt i a baix i de color taronja a la part del centre; uns pantalons blau fosc i unes sabates de color marró, també força brutes de fang. Des del seu punt de vista, els dos detinguts (en Walter i la Molly) tampoc podien treure els ulls de sobre del rei. Era un home amb els ulls marrons i els cabells negres. Duia una barba força espessa, i la seva vestimenta era de color blau elèctric. Però el que més els cridava l'atenció d'aquell home era un detall força estrany. A la cara, hi duia bigotis. Quan s'hi van fixar, els dos germans es van petar de riure. Al rei no li va fer gaire gràcia això, però li va fer menys gràcia que els soldats de la Guàrdia Reial els apuntessin amb els rifles. La Molly es va posar a cridar i en Walter es va quedar petrificat.
— Abaixeu les armes! —va cridar el rei, amb veu potent.
Els soldats, immediatament, van fer cas de les ordres del seu rei i va abaixar les armes. En Giralck estava molt empipat.
— Però per l'amor de Déu! Què no veieu que només són dues criatures? —va preguntar, pensant que la seva Guàrdia havia perdut la xaveta.
— Només ho semblen, majestat. —va dir un dels soldats— Però, si s’hi fixa, veurà que no són dos nens normals.
Llavors, el Rei Giralck es va acostar cap als dos detinguts. Quan hi va estar a pocs centímetres, el rei es va posar cara a cara amb en Walter, i el va mirar fixament. En Walter li va aguantar la mirada durant una estona, encara que se sentia intimidat per aquells ulls marrons tan penetrants. Després d’això, el rei va apartar la mirada del noi amb cara d’incredulitat.
— Tinc raó o no? —va preguntar el soldat.
— És veritat... No hi veig cap patró! —va dir el rei.
— I la nena tampoc en té. Creiem que podríem ser davant d’un cas d’humanoides purs.
— N’estàs completament segur? —va preguntar sa Majestat.
— Disculpin... No voldria ser impertinent, però algú ens podria explicar què està passant? —va preguntar en Walter.
— Tu a callar! O vols que et colpegi amb el rifle? —va preguntar el soldat a en Walter.
— A veure si el que et deixarà anar una gleva seré jo! —va cridar el rei al soldat— Per molt impertinent que sigui, és un nen! I sempre hem de tractar els nostres detinguts amb respecte. Sempre que no es tractin de sequaços d’en Kerlom...
— Qui és en Kerlom? I per què la meva germana i jo estem detinguts? Tenim dret a saber-ho! —va insistir en Walter.
El rei es va quedar pensatiu uns minuts. Passat aquest temps, va prendre una decisió:
— Porteu-los ara mateix als calabossos de la torre B, els de la primera planta. Demà al matí em trobaré amb ells. És una ordre.
— Sí, senyor. Ara mateix els hi portarem. —va dir el soldat.
I la Molly i en Walter van ser duts cap als calabossos. Mentre els dos germans eren traslladats, anaven mirant la bellesa d’aquell increïble palau. Els passadissos eren molt llargs i amples, i hi havia un munt de peces d’art com quadres, gerros o petites escultures. Els nois estaven meravellats per tot allò que els envoltava. Després d’estar una estona llarga caminant, els soldats i els detinguts van arribar a unes grans portes de marbre. Encara que era admirable, en Walter i la Molly estaven massa cansats a causa del “passeig” per contemplar-ho.
— Ai... Quina passejada... Em sento com si hagués acabat una marató... —va en Walter, esbufegant.
— No us preocupeu, que ja hem arribat al lloc on passareu la nit. —va dir un dels soldats que els acompanyava.
I just després de dir això, uns quants soldats més van obrir les portes i tots van entrar a la torre B. Un cop les portes es van tornar a tancar, tot va quedar d’allò més fosc. Els dos germans no podien veure absolutament res. El curiós és que els soldats sabien perfectament on era cada cosa per tal de no xocar.
— I vosaltres, com és que hi veieu en la foscor? —va preguntar la Molly— Sembla que per a vosaltres el passadís sigui ben clar...
— Quan treballes en un lloc tan gran com un palau, és complicat recordar tots els passadissos de memòria. —va dir un dels soldats— Però si t’assignen una zona concreta, és més fàcil recordar-te’n. Si ho sé, és perquè abans jo era el vigilant d’aquesta zona i m’hi estava dia i nit.
Llavors, un altre soldat que hi havia al seu costat li va donar una clatellada.
— Serà possible! —va cridar l’home armat— Per què dimonis els expliques aquestes coses? Què no veus que són detinguts?
El soldat de la clatellada va abaixar el cap. Llavors, en Walter i la Molly van arribar al calabós on passarien la nit. D’entrada, semblava que els dos germans havien entrat en un passadís amb cel·les de presó normals i corrents, amb uns llits que feien força pena de veure’ls. Però quan els soldats els van fer aturar-se davant de l’última cel·la del passadís, la Molly i el seu germà van veure que allà dins hi havia dos llits normals i corrents, gairebé com els de casa seva.
— Vaja... Si són dos llits normals, amb llençols i tot! —va exclamar en Walter, sorprès pel tracte que estaven rebent— No se suposa que estem detinguts?
— Sembla que el rei us vol donar un tracte especial. No sé què us hi deu veure, però si sa Majestat ho ordena nosaltres ho complim. —va dir el soldat de la història de la foscor.
— Us vindrem a buscar a les deu en punt del matí. Aprofiteu per dormir, perquè nosaltres serem puntuals. — va dir el soldat de la clatellada.
I seguidament tota la comitiva de soldats va marxar deixant el passadís de cel·les a les fosques. En Walter i la Molly estaven asseguts als seus respectius llits, mirant-se enmig de la foscor sense saber què dir. Estaven molt cansats després de tot el que havien viscut, així que van decidir que el millor que podien fer era posar-se a dormir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada