Ja era negra nit al bosc,
però en Walter i la Molly no estaven tranquils. Feia prop de dues hores que
eren a la cova i no havien fet absolutament res, cosa que començava a causar
més d’un problema:
— Walter, tinc set i
també tinc molta gana. —es queixava la Molly.
— Ja ho sé, però no sé
què puc fer. —responia en Walter— No hem portat ni menjar ni aigua. A més,
també hauríem de fer una foguera per tal de no congelar-nos quan dormim.
— Vaja, si que necessitem
coses. —va dir la petita.
— Jo ara mateix el que
necessito és una ajudant. —va dir en Walter— Molly, vull que m’ajudis a trobar
troncs per fer la foguera. Jo, mentrestant, buscaré el sopar i unes pedres que
serveixin per fer foc. Què hi dius, ens en sortirem?
— Oi tant! Faltaria més!
—va respondre la Molly.
— Molt bé, però per
seguretat, anirem agafats de la mà per no perdre’ns, d’acord?
— D’acord, encara que ja
som grans per a aquestes coses...
Després d’això, els dos
germans van sortir de la cova ben agafats de la mà per aconseguir els materials
que necessitaven per passar la nit. A fora era tot fosc; gairebé semblava que
no haguessin sortit de la cova. Mentre en Walter mirava cap amunt per veure si
als arbres hi havia fruits comestibles, la Molly intentava buscar a terra els
troncs per fer la foguera, tasca força complicada per la falta de llum. Després
d’una estona mirant i regirant, en Walter va veure un pomer. Emocionat per la
troballa, el noi va deixar anar la mà de la seva germana petita i es va enfilar
a l’arbre per collir unes quantes pomes. Justament a sota, a la base de
l’arbre, la Molly va poder recollir els troncs que li havia demanat el seu germà.
Al cap d’uns minuts, els nois ja tornaven a ser dins de la cova, amb en Walter
intentant encendre la foguera fent saltar les espurnes de dues pedres. Després
de diversos intents, el noi va aconseguir fer foc. Els dos germans es van posar
d’allò més contents i van xocar la mà. Ara només faltava aconseguir l’aigua.
Per solucionar aquest problema, en Walter va tenir una idea molt original.
Després que cadascú hagués agafat una poma, en Walter va decidir que en deixarien
una meitat buida. Després, les va col·locar sota l’estalactita i va deixar que
s’anessin omplint, com si fossin gots. Un cop acabat el sopar a base de pomes,
en Walter i la Molly es van arraulir al costat del foc per tal de no passar
fred.
— Walter, creus que el
pare s’enfadarà amb nosaltres per haver-nos perdut al bosc? —va preguntar la
Molly.
— No ho crec. —va
respondre en Walter— Pensa que el pare és una persona que es preocupa molt pels
altres. Crec que, ara mateix, està més amoïnat que no pas enfadat.
— Si tu ho dius... —va
dir la germana petita— Quan demà tornem a casa, el primer que faré serà
ficar-me al meu llit.
— I el Senyor Pat? —va
preguntar el germà gran.
— Potser és en algun lloc
de casa, com ara al lavabo. És impossible que ell sol hagi marxat al bosc.
— Molt bé. Ara el millor
que podem fer és dormir. Demà sortirem d’aquest bosc i tornarem a casa. Bona
nit, Molly.
— Bona nit, Walter.
I els dos germans es van
quedar adormits al moment.
Passades només unes hores,
un soroll d’allò més misteriós va despertar la Molly. La jove, encuriosida, va
decidir endinsar-se més a la cova per descobrir què era. La noieta es va posar
a caminar a poc a poc, per evitar que el seu germà Walter es despertés. El
terra estava humit i molt fred, i la Molly anava descalça, i això no hi ajudava
gens a l’hora de ser discreta, ja que, de tant en tant, li venien ganes
d’esternudar. Ella s’aguantava els esternuts com podia; de sobte, va veure una
cosa molt estranya: al fons de la cova, s’hi veia una llum. La Molly va sortir
corrents de la impressió i es va afanyar a avisar el seu germà.
— Walter! Walter! Desperta’t!
—li deia la Molly amb insistència.
— Què passa ara...? —va
dir en Walter, mentre obria els ulls amb lentitud.
— He vist una cosa
sorprenent! Has de venir a mirar-la! —va dir la seva germana.
En Walter es va aixecar
amb una petita emprenyada, la que sempre tenia quan el despertaven a deshora. Va
sacsejar una mica el cap, va estirar els braços i les cames i va preguntar a la
seva germana què era allò que havia vist.
— No t’ho creuràs! Ho has
de veure amb els teus propis ulls! —va dir la Molly, mentre corria cap al lloc
assenyalat— Va, afanya’t!
— Molly, no corris tant!
Espera’m! —deia en Walter mentre intentava seguir el seu ritme.
En Walter tenia força
dificultats per poder anar corrents fins al lloc que deia la seva germana. Era
de nit, i si les coves ja són fosques per elles mateixes, a aquella hora –fos
la que fos– no s’hi podia veure absolutament res. A més, el noi encara tenia
son, perquè no havia pogut dormir gairebé gens. I per si això fos poc, anava
descalç i el terra estava quasi congelat, de manera que en Walter tenia la
sensació d’estar patint una tortura. Al final, amb moltes penes i treballs, en
Walter va trobar la seva germana mirant cap al que semblava el fons de la cova.
S’hi veia llum, una llum una mica apagada i de color verd blavós. El jove se’n
feia creus del que estava veient.
— Què coi és això? —es
preguntava, incrèdul.
— No ho sé, però podria
ser que si sortim per allà, anéssim a parar a davant de casa. —va dir la Molly.
— Jo no n’estaria tan
segur. —va dir el germà gran, desconfiant una mica— És possible que si sortim
per aquesta zona, acabem encara més perduts.
— Va, no siguis així,
germà! —es va queixar la Molly— No has de ser tan pessimista, has de pensar que
sortirem d’aquí!
— Si ja ho penso, però és
que... em fa mala espina, aquesta llum. —va respondre en Walter, una mica
preocupat.
— Va, fes-me cas, Walter.
—insistia la germana petita— Sortim per on hi ha aquella llum, i si veiem que
no porta enlloc, fem marxa enrere, d’acord?
En Walter va començar a
donar voltes a la idea que acabava de tenir la seva germana. A ell, encara que
no ho hagués dit, li feia una mica de por aquella llum tan estranya, i no es
volia arriscar a fer-se mal. Per altra banda, la Molly tenia part de raó. Era
una llum que podia conduir a una sortida, fins i tot podria ser que els joves
sortissin davant mateix de casa seva. I també era cert que no perdien res per
provar de sortir per allà.
— Saps què? Tens raó, no hi
tenim res a perdre. —va acabar dient en Walter— A veure cap a on ens porta
aquesta misteriosa llum...
— Perfecte! —va exclamar
la Molly— Vinga, no perdem més temps. Hem de veure on ens porta la llum!
La germana petita d’en
Walter va sortir corrents, disparada cap a aquella llum, amb el noi al darrere
perseguint-la. Com més a prop eren de la llum, més estranya els semblava, als
dos nois. Al final, en Walter i la Molly van trobar-se, enmig de la cova, el
que semblava una mena de paret lluminosa i transparent, del mateix color que la
llum que havia vist la Molly. Els dos germans estaven impactats. Què podia ser
aquella paret tan misteriosa?
— Però què dimonis és,
això? —es va preguntar en Walter, gairebé espantat per aquella visió tan impactant.
— És molt... bonica.— va
dir únicament la Molly.
— Sí... i rara també.— va
contestar el seu germà.
Llavors, la Molly s’hi va
acostar per veure més de prop aquella meravella. La nena va allargar la mà i,
sorprenentment, aquesta va travessar la paret. La Molly se’n feia creus.
— Apa! Mira, Walter,
mira! —va dir la Molly, ensenyant al seu germà la proesa que acabava de fer.
De sobte, però, la paret
va començar a emetre una llum blanca molt potent i encegadora. En Walter es va
endur les mans a la cara a l’instant, perquè el feix de llum l’havia encertat
de ple. Un cop va poder tornar a obrir els ulls, el noi va contemplar,
horroritzat, que la seva germana havia desaparegut.
— Molly? Molly, on ets? —cridava
en Walter, molt preocupat.
Llavors va passar pel seu
cap una idea força absurda però encertada: la paret s’havia empassat la Molly.
En aquell moment, i vistes les circumstàncies, en Walter va tenir clar el que
havia de fer. El noi va agafar embranzida i es va llençar sense por contra la
paret misteriosa, la qual va emetre de nou un feix de llum encegador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada