divendres, 19 de febrer del 2016

L'Eclipsi Daurat, Capítol 2

Ja era negra nit al bosc, però en Walter i la Molly no estaven tranquils. Feia prop de dues hores que eren a la cova i no havien fet absolutament res, cosa que començava a causar més d’un problema:
— Walter, tinc set i també tinc molta gana. —es queixava la Molly.
— Ja ho sé, però no sé què puc fer. —responia en Walter— No hem portat ni menjar ni aigua. A més, també hauríem de fer una foguera per tal de no congelar-nos quan dormim.
— Vaja, si que necessitem coses. —va dir la petita.
— Jo ara mateix el que necessito és una ajudant. —va dir en Walter— Molly, vull que m’ajudis a trobar troncs per fer la foguera. Jo, mentrestant, buscaré el sopar i unes pedres que serveixin per fer foc. Què hi dius, ens en sortirem?
— Oi tant! Faltaria més! —va respondre la Molly.
— Molt bé, però per seguretat, anirem agafats de la mà per no perdre’ns, d’acord?
— D’acord, encara que ja som grans per a aquestes coses...
Després d’això, els dos germans van sortir de la cova ben agafats de la mà per aconseguir els materials que necessitaven per passar la nit. A fora era tot fosc; gairebé semblava que no haguessin sortit de la cova. Mentre en Walter mirava cap amunt per veure si als arbres hi havia fruits comestibles, la Molly intentava buscar a terra els troncs per fer la foguera, tasca força complicada per la falta de llum. Després d’una estona mirant i regirant, en Walter va veure un pomer. Emocionat per la troballa, el noi va deixar anar la mà de la seva germana petita i es va enfilar a l’arbre per collir unes quantes pomes. Justament a sota, a la base de l’arbre, la Molly va poder recollir els troncs que li havia demanat el seu germà. Al cap d’uns minuts, els nois ja tornaven a ser dins de la cova, amb en Walter intentant encendre la foguera fent saltar les espurnes de dues pedres. Després de diversos intents, el noi va aconseguir fer foc. Els dos germans es van posar d’allò més contents i van xocar la mà. Ara només faltava aconseguir l’aigua. Per solucionar aquest problema, en Walter va tenir una idea molt original. Després que cadascú hagués agafat una poma, en Walter va decidir que en deixarien una meitat buida. Després, les va col·locar sota l’estalactita i va deixar que s’anessin omplint, com si fossin gots. Un cop acabat el sopar a base de pomes, en Walter i la Molly es van arraulir al costat del foc per tal de no passar fred.
— Walter, creus que el pare s’enfadarà amb nosaltres per haver-nos perdut al bosc? —va preguntar la Molly.
— No ho crec. —va respondre en Walter— Pensa que el pare és una persona que es preocupa molt pels altres. Crec que, ara mateix, està més amoïnat que no pas enfadat.
— Si tu ho dius... —va dir la germana petita— Quan demà tornem a casa, el primer que faré serà ficar-me al meu llit.
— I el Senyor Pat? —va preguntar el germà gran.
— Potser és en algun lloc de casa, com ara al lavabo. És impossible que ell sol hagi marxat al bosc.
— Molt bé. Ara el millor que podem fer és dormir. Demà sortirem d’aquest bosc i tornarem a casa. Bona nit, Molly.
— Bona nit, Walter.
I els dos germans es van quedar adormits al moment.
Passades només unes hores, un soroll d’allò més misteriós va despertar la Molly. La jove, encuriosida, va decidir endinsar-se més a la cova per descobrir què era. La noieta es va posar a caminar a poc a poc, per evitar que el seu germà Walter es despertés. El terra estava humit i molt fred, i la Molly anava descalça, i això no hi ajudava gens a l’hora de ser discreta, ja que, de tant en tant, li venien ganes d’esternudar. Ella s’aguantava els esternuts com podia; de sobte, va veure una cosa molt estranya: al fons de la cova, s’hi veia una llum. La Molly va sortir corrents de la impressió i es va afanyar a avisar el seu germà.
— Walter! Walter! Desperta’t! —li deia la Molly amb insistència.
— Què passa ara...? —va dir en Walter, mentre obria els ulls amb lentitud.
— He vist una cosa sorprenent! Has de venir a mirar-la! —va dir la seva germana.
En Walter es va aixecar amb una petita emprenyada, la que sempre tenia quan el despertaven a deshora. Va sacsejar una mica el cap, va estirar els braços i les cames i va preguntar a la seva germana què era allò que havia vist.
— No t’ho creuràs! Ho has de veure amb els teus propis ulls! —va dir la Molly, mentre corria cap al lloc assenyalat— Va, afanya’t!
— Molly, no corris tant! Espera’m! —deia en Walter mentre intentava seguir el seu ritme.
En Walter tenia força dificultats per poder anar corrents fins al lloc que deia la seva germana. Era de nit, i si les coves ja són fosques per elles mateixes, a aquella hora –fos la que fos– no s’hi podia veure absolutament res. A més, el noi encara tenia son, perquè no havia pogut dormir gairebé gens. I per si això fos poc, anava descalç i el terra estava quasi congelat, de manera que en Walter tenia la sensació d’estar patint una tortura. Al final, amb moltes penes i treballs, en Walter va trobar la seva germana mirant cap al que semblava el fons de la cova. S’hi veia llum, una llum una mica apagada i de color verd blavós. El jove se’n feia creus del que estava veient.
— Què coi és això? —es preguntava, incrèdul.
— No ho sé, però podria ser que si sortim per allà, anéssim a parar a davant de casa. —va dir la Molly.
— Jo no n’estaria tan segur. —va dir el germà gran, desconfiant una mica— És possible que si sortim per aquesta zona, acabem encara més perduts.
— Va, no siguis així, germà! —es va queixar la Molly— No has de ser tan pessimista, has de pensar que sortirem d’aquí!
— Si ja ho penso, però és que... em fa mala espina, aquesta llum. —va respondre en Walter, una mica preocupat.
— Va, fes-me cas, Walter. —insistia la germana petita— Sortim per on hi ha aquella llum, i si veiem que no porta enlloc, fem marxa enrere, d’acord?
En Walter va començar a donar voltes a la idea que acabava de tenir la seva germana. A ell, encara que no ho hagués dit, li feia una mica de por aquella llum tan estranya, i no es volia arriscar a fer-se mal. Per altra banda, la Molly tenia part de raó. Era una llum que podia conduir a una sortida, fins i tot podria ser que els joves sortissin davant mateix de casa seva. I també era cert que no perdien res per provar de sortir per allà.
— Saps què? Tens raó, no hi tenim res a perdre. —va acabar dient en Walter— A veure cap a on ens porta aquesta misteriosa llum...
— Perfecte! —va exclamar la Molly— Vinga, no perdem més temps. Hem de veure on ens porta la llum!
La germana petita d’en Walter va sortir corrents, disparada cap a aquella llum, amb el noi al darrere perseguint-la. Com més a prop eren de la llum, més estranya els semblava, als dos nois. Al final, en Walter i la Molly van trobar-se, enmig de la cova, el que semblava una mena de paret lluminosa i transparent, del mateix color que la llum que havia vist la Molly. Els dos germans estaven impactats. Què podia ser aquella paret tan misteriosa?
— Però què dimonis és, això? —es va preguntar en Walter, gairebé espantat per aquella visió tan impactant.
— És molt... bonica.— va dir únicament la Molly.
— Sí... i rara també.— va contestar el seu germà.
Llavors, la Molly s’hi va acostar per veure més de prop aquella meravella. La nena va allargar la mà i, sorprenentment, aquesta va travessar la paret. La Molly se’n feia creus.
— Apa! Mira, Walter, mira! —va dir la Molly, ensenyant al seu germà la proesa que acabava de fer.
De sobte, però, la paret va començar a emetre una llum blanca molt potent i encegadora. En Walter es va endur les mans a la cara a l’instant, perquè el feix de llum l’havia encertat de ple. Un cop va poder tornar a obrir els ulls, el noi va contemplar, horroritzat, que la seva germana havia desaparegut.
— Molly? Molly, on ets? —cridava en Walter, molt preocupat.

Llavors va passar pel seu cap una idea força absurda però encertada: la paret s’havia empassat la Molly. En aquell moment, i vistes les circumstàncies, en Walter va tenir clar el que havia de fer. El noi va agafar embranzida i es va llençar sense por contra la paret misteriosa, la qual va emetre de nou un feix de llum encegador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada