— Senyor Pat? On t’has
amagat? —es preguntava la Molly, mentre mirava sota el sofà.
En Walter, un noi de
disset anys, va aixecar els peus una mica molest. La Molly, la seva germana de dotze
anys, feia tres dies que buscava el seu osset de peluix per tots els racons de
la casa. I la veritat, el noi ja començava a estar fart de veure la seva
germana petita donant voltes d’un lloc a l’altre per un objecte que ja li
quedava força gran a ella. En Jack, el seu pare, va veure-li la cara
d’incomoditat i va intentar animar-lo:
— Va, Walter, no et posis
així. —li deia el pare— Has d’entendre que el Senyor Pat és molt important per
a la teva germana. Aquest osset de peluix és l’únic record que queda de la
mare.
En Walter sabia que el que
deia el seu pare era veritat. El Senyor Pat era l’única cosa que li feia pensar
en la Samantha, la seva mare. Segons ell sabia, el Senyor Pat havia estat un
regal del quart aniversari de la seva germana petita. Quan la petitona va veure
per primer cop aquell osset, el va abraçar amb tanta força que va sonar un
“T’estimo”, que la mare havia gravat prèviament. La Molly jugava amb l’osset de
peluix a totes hores, i no el deixava anar ni tan sols per dormir. L’última
vegada que en Walter havia vist la Molly sense el Senyor Pat havia estat quatre
anys abans, el dia que havien enterrat la seva mare. Tot això va fer pensar en
Walter sobre la relació que hi ha hagut entre el peluix i la seva mare.
— Doncs el pare té raó;
el Senyor Pat és molt important no només per a la Molly, sinó per a mi també.
—pensava el noi— És com si el peluix conservés una petita part de la mare,
guardada en aquella veu que diu “T’estimo”. Si no trobéssim el Senyor Pat... la
mare desapareixeria, també!
I tot d’una, el noi es va
aixecar del sofà i va dir a la Molly:
— Mira, germaneta. Sé que
potser ja no tens edat per tenir ossets de peluix, però conec el significat que
el Senyor Pat té en les nostres vides. De manera que no cal que et preocupis
més. T’ajudaré a buscar el teu osset de peluix. Entre tots dos, segur que
acabarem trobant el Senyor Pat!
La noia va fer un
somriure d’orella a orella i va abraçar el seu germà.
— Moltes gràcies, Walter!
—va dir la Molly, molt contenta— Va, anem a buscar el Senyor Pat!
I els dos germans van
sortir corrents del menjador, davant la mirada somrient del seu pare. Un cop al
passadís, en Walter es va aturar en sec.
— Molly, per on vols que
comencem a buscar? —va preguntar el noi.
— No ho sé. —va respondre
la seva germana— Podríem mirar a la nostra habitació, encara que allà ja hi he
buscat molts cops.
— No passa res. —va dir
en Walter— L’altre dia, vaig veure a la televisió un documental que explica el
següent: encara que hagis estat cent vegades en un lloc, sempre se’t pot
escapar algun detall.
I dit això, en Walter i
la Molly van pujar les escales i van entrar a l’habitació que tots dos
compartien. Els nens van mirar sota els llençols, sota el llit, als calaixos de
l’escriptori i dins de l’armari, però no hi van trobar res de res.
— Bé, crec que puc dir
sense por d’equivocar-me que el Senyor Pat no és aquí. —va dir en Walter,
rotund.
— I si mirem al jardí?
—va preguntar la Molly— Podria ser que fos allà.
— Bona idea! Va, som-hi!
—va respondre el seu germà gran.
Un minut després, la
Molly i en Walter ja eren al jardí, buscant el Senyor Pat entre els arbustos i
fins i tot sota les pedres. Aquí s’hi podien passar buscant gairebé tot el dia,
ja que el jardí connectava amb un petit bosc on els dos nens solien jugar de
petits. Dues hores després, la Molly seguia buscant insistentment el seu
estimat osset de peluix, però el seu germà gran estava exhaust.
— Molly, jo no puc més...
—va dir en Walter mentre seia sobre una pedra enorme.
El noi es va estirar
durant dos llargs minuts damunt d’aquella pedra mentre mirava el cel.
— Estic molt cansat, i
segur que tu també. Va, entrem a casa. —deia el noi.
— Jo no penso entrar fins
que no trobi el Senyor Pat. —va dir la Molly, mentre seguia mirant entre els
matolls.
— Va, Molly, no siguis
tossuda. Entrem, que si no el pare ens esbroncarà. —insistia en Walter.
— T’he dit que no! Penso
trobar el Senyor Pat costi el que costi! —va cridar la noia, abans de sortir
corrents cap al bosc.
— Molly! Espera’t! —va
dir en Walter mentre perseguia la seva germana petita.
El que va passar a continuació
és que la Molly va entrar al bosc, seguida pel seu germà gran, que va estar
perseguint-la durant una mitja hora. Després, un cop en Walter va haver
aconseguit trobar la seva germana, es va veure enmig d’una zona de vegetació
molt alta, i ni ell ni la Molly no aconseguien veure absolutament res.
— Walter, què passa? —va
preguntar ella.
— Em sembla... que ens
hem perdut. —va respondre el seu germà, inquiet.
Doncs sí, els dos germans
s’havien perdut enmig del bosc. La Molly estava força espantada i es va posar a
tremolar.
— Walter, tinc molta
por... —deia la noia— Què farem, ara?
— Ara mateix, l’únic que
podem fer és buscar la sortida. Dóna’m la mà, així no et perdràs. —va dir en
Walter.
La Molly va mirar en
Walter als ulls. Hi veia una gran confiança i la seguretat que sortirien
d’aquell bosc. Llavors, la noieta va deixar de tremolar, va agafar la mà del
seu germà gran i tots dos es van posar a buscar la sortida.
Encara que el bosc no era
gaire gran, els nens havien perdut el seu sentit de l’orientació. A poc a poc,
i encara que ells no ho veiessin, el cel s’anava enfosquint. Cada cop era més
fosc, i en Walter no aconseguia veure per on caminava. De sobte, el noi va
localitzar una obertura gran i fosca que sortia del bosc. Es tractava d’una
cova.
— Mira, Molly! És una
cova! Podríem passar la nit aquí i demà al matí intentem sortir del bosc. —va
dir en Walter.
— A mi em fa una mica de
por, aquesta cova... —deia la seva germana, amb cara d’espant.
— No cal que t’espantis,
Molly. —va dir el seu ell— Si el bosc és tan petit, no crec que hi visqui cap
animal perillós.
— Segur? —va preguntar la
Molly.
— Seguríssim! —va
respondre en Walter— Mira, farem una cosa. Si a la cova trobem algun animal que
ens vulgui fer mal...
I mentre acabava la frase
va agafar un pal de fusta més o menys gruixut que hi havia a terra.
— ...faré servir aquest
pal per espantar-lo. Et sembla bé, Molly?
La noia es va quedar
pensativa un moment. Al final, amb un somriure va contestar:
— Bé, si no hi ha més
remei...
I seguidament, en Walter
i la Molly van entrar dins de la cova. Era un lloc d’allò més fosc, no s’hi podia
veure absolutament res. De sobte, la Molly va cridar i un calfred li va
recórrer tota l’esquena. Resulta que, al sostre de la cova, hi havia una
estalactita que gotejava, i una d’aquestes gotes d’aigua molt freda havia anat
a petar al coll de la germana d’en Walter, que va intentar tranquil·litzar-la:
— No passa res, Molly.
Només és una gota d’aigua. —va dir abans de fer un pensament— «Espero que la
situació no vagi a més...»
------
Okei, aquí teniu el primer capítol d'un projecte molt especial. Va ser la primera novel·la que vaig escriure en ma vida, pel treball de recerca de l'institut. Des de llavors que per a mi escriure s'ha convertit en un tema important per a mi. Espero que el gaudiu, aviat penjaré el segon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada