divendres, 12 de febrer del 2016

L'Eclipsi Daurat, Capítol 1

— Senyor Pat? On t’has amagat? —es preguntava la Molly, mentre mirava sota el sofà.
En Walter, un noi de disset anys, va aixecar els peus una mica molest. La Molly, la seva germana de dotze anys, feia tres dies que buscava el seu osset de peluix per tots els racons de la casa. I la veritat, el noi ja començava a estar fart de veure la seva germana petita donant voltes d’un lloc a l’altre per un objecte que ja li quedava força gran a ella. En Jack, el seu pare, va veure-li la cara d’incomoditat i va intentar animar-lo:
— Va, Walter, no et posis així. —li deia el pare— Has d’entendre que el Senyor Pat és molt important per a la teva germana. Aquest osset de peluix és l’únic record que queda de la mare.
En Walter sabia que el que deia el seu pare era veritat. El Senyor Pat era l’única cosa que li feia pensar en la Samantha, la seva mare. Segons ell sabia, el Senyor Pat havia estat un regal del quart aniversari de la seva germana petita. Quan la petitona va veure per primer cop aquell osset, el va abraçar amb tanta força que va sonar un “T’estimo”, que la mare havia gravat prèviament. La Molly jugava amb l’osset de peluix a totes hores, i no el deixava anar ni tan sols per dormir. L’última vegada que en Walter havia vist la Molly sense el Senyor Pat havia estat quatre anys abans, el dia que havien enterrat la seva mare. Tot això va fer pensar en Walter sobre la relació que hi ha hagut entre el peluix i la seva mare.
— Doncs el pare té raó; el Senyor Pat és molt important no només per a la Molly, sinó per a mi també. —pensava el noi— És com si el peluix conservés una petita part de la mare, guardada en aquella veu que diu “T’estimo”. Si no trobéssim el Senyor Pat... la mare desapareixeria, també!
I tot d’una, el noi es va aixecar del sofà i va dir a la Molly:
— Mira, germaneta. Sé que potser ja no tens edat per tenir ossets de peluix, però conec el significat que el Senyor Pat té en les nostres vides. De manera que no cal que et preocupis més. T’ajudaré a buscar el teu osset de peluix. Entre tots dos, segur que acabarem trobant el Senyor Pat!
La noia va fer un somriure d’orella a orella i va abraçar el seu germà.
— Moltes gràcies, Walter! —va dir la Molly, molt contenta— Va, anem a buscar el Senyor Pat!
I els dos germans van sortir corrents del menjador, davant la mirada somrient del seu pare. Un cop al passadís, en Walter es va aturar en sec.
— Molly, per on vols que comencem a buscar? —va preguntar el noi.
— No ho sé. —va respondre la seva germana— Podríem mirar a la nostra habitació, encara que allà ja hi he buscat molts cops.
— No passa res. —va dir en Walter— L’altre dia, vaig veure a la televisió un documental que explica el següent: encara que hagis estat cent vegades en un lloc, sempre se’t pot escapar algun detall.
I dit això, en Walter i la Molly van pujar les escales i van entrar a l’habitació que tots dos compartien. Els nens van mirar sota els llençols, sota el llit, als calaixos de l’escriptori i dins de l’armari, però no hi van trobar res de res.
— Bé, crec que puc dir sense por d’equivocar-me que el Senyor Pat no és aquí. —va dir en Walter, rotund.
— I si mirem al jardí? —va preguntar la Molly— Podria ser que fos allà.
— Bona idea! Va, som-hi! —va respondre el seu germà gran.
Un minut després, la Molly i en Walter ja eren al jardí, buscant el Senyor Pat entre els arbustos i fins i tot sota les pedres. Aquí s’hi podien passar buscant gairebé tot el dia, ja que el jardí connectava amb un petit bosc on els dos nens solien jugar de petits. Dues hores després, la Molly seguia buscant insistentment el seu estimat osset de peluix, però el seu germà gran estava exhaust.
— Molly, jo no puc més... —va dir en Walter mentre seia sobre una pedra enorme.
El noi es va estirar durant dos llargs minuts damunt d’aquella pedra mentre mirava el cel.
— Estic molt cansat, i segur que tu també. Va, entrem a casa. —deia el noi.
— Jo no penso entrar fins que no trobi el Senyor Pat. —va dir la Molly, mentre seguia mirant entre els matolls.
— Va, Molly, no siguis tossuda. Entrem, que si no el pare ens esbroncarà. —insistia en Walter.
— T’he dit que no! Penso trobar el Senyor Pat costi el que costi! —va cridar la noia, abans de sortir corrents cap al bosc.
— Molly! Espera’t! —va dir en Walter mentre perseguia la seva germana petita.
El que va passar a continuació és que la Molly va entrar al bosc, seguida pel seu germà gran, que va estar perseguint-la durant una mitja hora. Després, un cop en Walter va haver aconseguit trobar la seva germana, es va veure enmig d’una zona de vegetació molt alta, i ni ell ni la Molly no aconseguien veure absolutament res.
— Walter, què passa? —va preguntar ella.
— Em sembla... que ens hem perdut. —va respondre el seu germà, inquiet.
Doncs sí, els dos germans s’havien perdut enmig del bosc. La Molly estava força espantada i es va posar a tremolar.
— Walter, tinc molta por... —deia la noia— Què farem, ara?
— Ara mateix, l’únic que podem fer és buscar la sortida. Dóna’m la mà, així no et perdràs. —va dir en Walter.
La Molly va mirar en Walter als ulls. Hi veia una gran confiança i la seguretat que sortirien d’aquell bosc. Llavors, la noieta va deixar de tremolar, va agafar la mà del seu germà gran i tots dos es van posar a buscar la sortida.
Encara que el bosc no era gaire gran, els nens havien perdut el seu sentit de l’orientació. A poc a poc, i encara que ells no ho veiessin, el cel s’anava enfosquint. Cada cop era més fosc, i en Walter no aconseguia veure per on caminava. De sobte, el noi va localitzar una obertura gran i fosca que sortia del bosc. Es tractava d’una cova.
— Mira, Molly! És una cova! Podríem passar la nit aquí i demà al matí intentem sortir del bosc. —va dir en Walter.
— A mi em fa una mica de por, aquesta cova... —deia la seva germana, amb cara d’espant.
— No cal que t’espantis, Molly. —va dir el seu ell— Si el bosc és tan petit, no crec que hi visqui cap animal perillós.
— Segur? —va preguntar la Molly.
— Seguríssim! —va respondre en Walter— Mira, farem una cosa. Si a la cova trobem algun animal que ens vulgui fer mal...
I mentre acabava la frase va agafar un pal de fusta més o menys gruixut que hi havia a terra.
— ...faré servir aquest pal per espantar-lo. Et sembla bé, Molly?
La noia es va quedar pensativa un moment. Al final, amb un somriure va contestar:
— Bé, si no hi ha més remei...
I seguidament, en Walter i la Molly van entrar dins de la cova. Era un lloc d’allò més fosc, no s’hi podia veure absolutament res. De sobte, la Molly va cridar i un calfred li va recórrer tota l’esquena. Resulta que, al sostre de la cova, hi havia una estalactita que gotejava, i una d’aquestes gotes d’aigua molt freda havia anat a petar al coll de la germana d’en Walter, que va intentar tranquil·litzar-la:

— No passa res, Molly. Només és una gota d’aigua. —va dir abans de fer un pensament— «Espero que la situació no vagi a més...»
------
Okei, aquí teniu el primer capítol d'un projecte molt especial. Va ser la primera novel·la que vaig escriure en ma vida, pel treball de recerca de l'institut. Des de llavors que per a mi escriure s'ha convertit en un tema important per a mi. Espero que el gaudiu, aviat penjaré el segon.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada